Entre Libros y Birras

  “De què serveix que ens fem pel·lícules? Ja t’ho vaig dir, Rico, jo és com si ja estigués morta. Tu no sé on vas morir. Ni quan. Però ets com jo, això sí que ho sé. Anem arrossegant les nostres pelleringues. No som res més que carcasses buides”. Això és la novel·la El sol dels moribunds : morts en vida que es van arrossegant en un món indigne que expulsa als marges a gent que mai s’hauria pensat acabar d’aquella manera. Ni en Rico, ni en Titi, ni en Dedé, ni la Mirjana ni cap de tots els personatges que transiten per la novel·la estaven predestinats a ser morts vivents, escopits, com una fleuma verda i llefiscosa, des de la gola de les ciutats capitalistes.  Però, tot i la desesperança, la desil·lusió i la vida de merda, els protagonistes de la història tenen dignitat, tenen moral i una humanitat que molts cops confronta amb la deshumanització del món que els ha llençat a les escombraries, als amagatalls foscs, als túnels de metro més recòndits.  Anem a pams, que ens es...