 |
Un home que sap perfectament quan arriba el punt de ruptura de les coses. Un individu enmig d’una forta crisi personal. Un escriptor frustrat que es dedica a escriure sobre els marges. Un professor de religió precari. Un pare que fuig de casa per no afrontar segons quines situacions. Un penjat que necessita de les drogues legals (que li ha receptat el psiquiatre) i de les que es compren a un bar o a qualsevol camell de tres al quarto. Tot això és el protagonista sense nom de Punt de ruptura.
Amb tots aquests ingredients en Jordi Dausà Mascort ens fica dins dos dies decisius de la vida d’aquest personatge. Dos jorns, amb les seves nits, que li canviaran la vida i en el que es creuarà amb tot de gentola estrafolària: okupes i nazis que desocupen; cambrers xinesos franquistes; exalumnes que trafiquen; penjats de tota casta; i també amb en Santi, un jove que assegura haver lluitat a la Guerra Civil i haver intentat atemptar contra en Franco amb el guerriller anarquista Caracremada.
A més, i potser és el que més m’ha agradat, en Dausà dóna molta importància a l’ambient, a l’entorn. Tot passa a un pàrquing de caravanes, a les afores d’uns grans magatzems, dins una nau okupada o a uns horts on es rumoreja que hi vaguen tot tipus de personatges sinistres. Tot plegat, un paisatge de misèria que acompanya l’estat mental del protagonista i de tots els secundaris que van sortint al llibre.
A més, escrit en primera persona, acabes delirant i enmig de les cabòries mentals del protagonista, que fan que dubtis de si les coses que viu són reals o fruit del seu cap, que l’enganya.
No seria novel·la negra (o podríem dir que més bé és realisme brut?), si en ella no s’hi reflectissin molts dels problemes socials que arrossegam a dia d’avui: l’extrema dreta, les bandes de feixistes contractats per desnonar edificis i habitatges, els problemes de l’educació, la religió, les malalties mentals...
Un punt a favor és el llenguatge, que està molt cuidat. Els personatges parlen i pensen com ho farien en aquell context i això sempre és d’agrair. Massa cops llegim policies o gent que habita els marges de la societat parlant i enraonant com si tinguessin un doctorat i estiguessin fent classe a la universitat.
Per cert, no espereu un thriller o una investigació policial amb enigmes, girs inesperats ni res per l’estil. Tampoc espereu un ritme trepidant. La novel·la va fent des que el protagonista surt de casa seva després d’una discussió amb la seva parella, agafa una autocaravana i estaciona en un descampat. És la seva tàctica: fugir i esperar que tot s’arreglarà mentre es fuma un canut. A partir d’aquí les pàgines van fluint entre pensaments, deliris, histories diverses i situacions absurdes que ens porten al somriure i a l’humor negre. Però no us dugueu a l’engany, no és un llibre avorrit ni pesat. Al contrari, s’agraeix que entre tant “thriller trepidant” que “no podràs deixar de llegir”, que “et manté en vil des de la primera pàgina” i que “et deixa sense alè”, hi hagi autors (com en Dausà) que ens fiquin dins una història negra i sòrdida amb un ritme que no decau en cap moment.
Així doncs, si us agraden les històries de baixos fons, de personatges que habiten els marges, de crítica del món en el que vivim i que tenen un punt de no saber què és real i què no, no dubteu en obrir la porta de El punt de ruptura, seure al fons del tuguri amb una bona birra (o en aquest cas un JB sol) i veure transitar tot el que en Jordi ha posat negre sobre blanc.
Títol: El punt de ruptura
Autor: Jordi Dausà Mascort
Editorial: Delicte
Pàgines: 227
Data de publicació: setembre de 2025
Comentarios
Publicar un comentario