LA DRECERA DE CAÏM - Sílvia Mayans Gómez

La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans, situa el lector en un moment clau: l’any 1978, amb el país intentant mirar endavant mentre arrossega tot allò que no s’ha volgut explicar. En aquest context desapareix Franz Brühler, un ecologista alemany instal·lat al Matarranya, i la seva absència comença a destapar una xarxa de silencis que van molt més enllà d’un cas aparentment aïllat. Des del primer moment, la novel·la deixa clar que el centre de la història no és només una investigació, sinó la manera com un territori conviu amb el seu passat i amb tot allò que ha preferit enterrar.

La desaparició de Brühler arriba fins a Elíades Bel, fotògraf i reporter, que veu en aquest cas l’oportunitat de construir un reportatge potent. Però el que comença com una recerca periodística aviat es converteix en una immersió incòmoda en un poble on tothom sembla saber alguna cosa i, alhora, ningú no té pressa per explicar-la. Quan a pocs quilòmetres de Vall-de-Roures apareix una fossa comuna de la Guerra Civil, la història canvia de dimensió: ja no es tracta només de trobar un desaparegut recent, sinó d’entendre què s’amaga sota la terra i per què encara fa tanta por remenar-la.

Aquí és on La drecera de Caïm juga les seves millors cartes. La novel·la estableix un diàleg constant entre dos temps (la Guerra Civil i la Transició) i ho fa sense subratllats ni lliçons morals prefabricades. El passat no irromp com un element decoratiu, sinó com una presència incòmoda que condiciona el present, les relacions personals i fins i tot la manera com el poble es mira a si mateix. La memòria històrica, aquí, no és un discurs: és un conflicte latent.

Un dels grans encerts del llibre és l’ús de l’escenari. El Matarranya, aquesta cruïlla entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, no funciona com un simple fons rural, sinó com un espai amb personalitat pròpia. Els pobles petits, els camins secundaris, les dinàmiques internes i les jerarquies invisibles construeixen una atmosfera tensa, carregada de recels. No hi ha idealització del món rural, però tampoc caricatura: hi ha una mirada precisa, que entén com funcionen els silencis col·lectius i com es transmeten de generació en generació.

Aquesta sensació d’autenticitat té molt a veure amb la veu de Sílvia Mayans Gómez, que coneix bé el territori que descriu. Instal·lada a Arnes des del 2012, l’autora escriu des de la proximitat. Això es nota especialment en el llenguatge: el català que apareix a la novel·la incorpora registres col·loquials i formes pròpies de les Terres de l’Ebre, fet que aporta versemblança i textura als diàlegs. Els personatges parlen com toca, i això, en novel·la negra, és mig camí fet.

Elíades Bel, per la seva banda, és un protagonista que funciona precisament perquè no busca fer-se el protagonista. No és un detectiu brillant ni un heroi solitari, sinó un periodista que observa, pregunta i connecta peces a partir del que veu i del que li expliquen a mitges. Aquesta mirada externa (la del qui arriba i no acaba d’encaixar) permet al lector endinsar-se en el poble amb la mateixa desconfiança gradual. Val la pena recordar que La drecera de Caïm és la tercera novel·la protagonitzada per Bel, després de Cap llàgrima sobre la tomba i Cendra, i es nota que el personatge ja té recorregut i profunditat. No patiu, no hi ha cap problema en llegir aquesta tercera novel·la sense llegir les anteriors. 

La trama avança amb un ritme constant, sense presses artificials, deixant espai perquè el pes emocional de les revelacions faci el seu efecte. No és una novel·la de girs espectaculars cada vint pàgines, sinó una història que construeix tensió a base de detalls, mirades esquives i converses a mig dir. Quan les peces encaixen, el lector entén que el veritable conflicte no és tant descobrir què va passar, sinó assumir per què va passar i qui n’ha viscut còmodament gràcies a l’oblit.

No és casualitat que la novel·la fos guardonada amb el XXX Premi Ferran Canyameres de Novel·la (2021). El llibre combina intriga, reflexió i una construcció sòlida de personatges sense caure ni en el pamflet ni en el simple entreteniment. Aquí hi ha una voluntat clara d’explicar una història que interpel·la, que posa el dit a la nafra i que entén la novel·la negra com una eina per qüestionar el relat oficial.

En definitiva, La drecera de Caïm és una lectura ideal per a qui busca una novel·la negra amb substància, arrelada al territori i compromesa amb la memòria sense necessitat de proclames. Un llibre que avança per camins secundaris, que evita dreceres fàcils i que recorda que, de vegades, el més inquietant no és el crim, sinó tot allò que s’ha decidit callar durant dècades.

Des d'aquí aprofito per donar les gràcies al Club de Lectura de CREIXELL.CRIMS. Sense ells, potser, no hagués conegut mai a aquesta autora que seguiré de ven a prop. 

Jose Núñez

Títol: La drecera de Caïm

Autora: Sílvia Mayans Gómez

Editorial: Pagès Editors

Pàgines: 266

Data de publicació: desembre 2021