CRIMINALS DE TINTA - Manuel Vázquez Montalbán

Avui volem posar en valor un dels noms més rellevants a esmentar quan es parla del gènere negre a l’Estat espanyol; tot un clàssic dels nostres, podríem dir; un home que, mitjançant les seves novel·les, va fer la radiografia d’una ciutat en un moment crític de la nostra història. Estem parlant, en efecte, de Manuel Vázquez Montalbán. 

Montalbán va néixer al barri barceloní del Raval, també conegut col·loquialment com a “Barri Xino”, l’any 1939. Acabada la Guerra Civil s’instal·là a Espanya una repressió brutal cap al bàndol derrotat que va prendre forma d’empresonaments i execucions massives. La fam, fruit d’una desigualtat descarnada, s’apoderà de la població, i la llengua catalana sofrí una persecució feroç a mans del règim franquista. Montalbán neix i creix en aquesta etapa fosca, en el si d’una família castellanoparlant, i molt aviant començarà a desenvolupar idees i accions contràries al règim. Va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i allà participà de la lluita estudiantil antifranquista. Aquesta activitat política li va reportar una estada a la presó. 

Ja des del seu començament, la trajectòria literària de Vázquez Montalbán està, doncs, marcada per aquest compromís antifranquista i la seva clara posició política que s’oposava a allò que ell anomenava “el injusto término medio”. Col·labora en mitjans dissidents com Triunfo i Por Favor, també a Interviú i El País. Aquesta labor periodística afegida a les novel·les que va escriure el porten a ser el gran cronista de la Transició durant la dècada dels 70 i 80.

L’any 1972, Montalbán publica Yo maté a Kennedy, si es vol la primera novel·la de la Sèrie Carvalho tot i que té un tó ben diferent de les posteriors. Al meu entendre, el començament de la sèrie com a tal la trobem a Tatuaje (1974). D’aquí en endavant vindran títols tan apassionants com Los mares del Sur (1979), Asesinato en el Comité Central (1981) i molts més. Mitjançant aquestes novel·les, Montalbán elabora una radiografia de la ciutat de Barcelona durant la Transició, on es respirava moltíssima por per l’esdevenir del país i, alhora, també hi havia un cert espai per a l’esperança. La mort del dictador, al cap i a la fi, obria les portes a nombrosos possibles escenaris futurs. La immersió de Montalbán en la cultura i el sentit comú d’aquell moment a través de la literatura és profunda: gastronomia, poesia, fútbol, música, humor, etc. A ell li atribuïm, també, haver popularitzat un gènere literari com era la novel·la negra en un país amb tradició més aviat escassa en aquell àmbit. 

Al capdavant d’aquestes novel·les que hem esmentat hi trobem el Pepe Carvalho, un detectiu privat (la policía d’aleshores, com bé sabreu, no era molt de fiar) desencantat, crispat i cínic, però una mica més a sota també trobem en ell una certa tendresa i una tendència a l’enamorament. Carvalho és un golafre i no para de menjar, però hom diria que això és degut a una necessitat de pal·liar l'ansietat que porta a sobre més que per hedonisme. Poc a poc anirem coneixent els personatges secundaris que s’interrelacionen amb ell: Charo, treballadora sexual i amant ocasional del Pepe; Bromuro, enllustrador i informant; i no ens oblidem de Biscuter, el seu fidel ajudant amb un passat delinqüencial. També coneixerem d’altres personatges no tan agradables com el comissari Fonseca, qui va ser torturador de Carvalho temps enrere i en plena transició segueix amb placa i sou de policía (qui ho diria, oi?).

Montalbán ens va deixar el 2003, però encara està molt present a la nostra prestatgeria. El seu personatge Pepe Carvalho també ha deixat una empremta: el detectiu privat més cèlebre de l’Estat ha tingut presència al cinema i a la televisió en moltíssimes ocasions. Per altra banda, el llibreter Paco Camarasa va fundar el festival BCNegra al 2005 i, en homenatge al nostre autor, cada any el festival lliura el premi Pepe Carvalho en honor seu.

Llegir a Montalbán és reconèixer els anhels i les pors de tota una generació amb una mirada desenfadada, hedonista, de vegades melancòlica i d’altres irònica. Tot i que hagi passat temps des de la publicació de la seva obra, en la seva relectura al moment present sempre trobem quelcom inherentment nostre. 

Víctor Muñoz