.jpg) |
“De què serveix que ens fem pel·lícules? Ja t’ho vaig dir, Rico, jo és com si ja estigués morta. Tu no sé on vas morir. Ni quan. Però ets com jo, això sí que ho sé. Anem arrossegant les nostres pelleringues. No som res més que carcasses buides”.
Això és la novel·la El sol dels moribunds: morts en vida que es van arrossegant en un món indigne que expulsa als marges a gent que mai s’hauria pensat acabar d’aquella manera. Ni en Rico, ni en Titi, ni en Dedé, ni la Mirjana ni cap de tots els personatges que transiten per la novel·la estaven predestinats a ser morts vivents, escopits, com una fleuma verda i llefiscosa, des de la gola de les ciutats capitalistes.
Però, tot i la desesperança, la desil·lusió i la vida de merda, els protagonistes de la història tenen dignitat, tenen moral i una humanitat que molts cops confronta amb la deshumanització del món que els ha llençat a les escombraries, als amagatalls foscs, als túnels de metro més recòndits.
Anem a pams, que ens estam enrollant. El llibre és la història d’en Rico, un sensesostre que vagabundeja pels carrers de París durant una onada de fred i neu. No té diners, la família li ha deixat de fer costat i el seu únic amic, en Titi (un sense sostre llegit), es deixa morir de fred i gana. A partir d’aquí en Rico emprèn un viatge cap al sud, a la recerca dels records d’una Marsella que va viure enamorat quan tenia divuit anys. Perquè, posats a morir, millor anar a fer-ho al sol.
Així, entre ampolles de vinatxo, de whisky i de qualsevol beguda que tingui graduació suficient per alleugerir el seu alcoholisme, en Rico va fent camí tot recordant moments feliços (i d’altres no tant) de la seva vida. Durant el trajecte també es troba amb personatges marginals que ens llancen a la cara la realitat d’unes vides que podríem acabar vivint qualsevol de nosaltres.
No seria Izzo si Marsella no fos una protagonista més. A totes les seves novel·les i relats, la ciutat portuària del sud francès s’erigeix més que en escenari, en personatge. Però no és la Marsella que surt a les guies de viatge, la que ens retrata, sinó la dels baixos fons, els migrants, les tavernes, els delinqüents...
Tot plegat deixa un regust a desesperança, a mort en vida. Segurament perquè l’autor va publicar el llibre només quatre mesos abans que un càncer de pulmó se l’emportàs. Encara que el llibre transpira dignitat en cada pàgina. Les vides poden ser de misèria, els personatges són alcohòlics i delinqueixen o pidolen per a sobreviure, però no per això deixen de ser humans, de tenir sentiments i somnis.
Hem de felicitar l’editorial, Crims.cat, per rescatar de l’oblit aquesta novel·la i traduir-la per primera vegada al català. Un llibre que en algun lloc titllen de novel·la existencialista i segurament ho és, però que no deixa de ser realisme brut del bo, del que evidencia les esquerdes de la nostra societat i ens posa davant el mirall del que hi ha, per molt que intentem esborrar-ho o tapar-ho amb cartons i caritat nadalenca.
Llegiu Izzo, però sobretot, llegiu El sol dels moribunds, que, per a jo, és el millor que he llegit de l’autor amb diferència, encara que d’aquesta història no n’hagin fet ni pel·li ni sèrie, com si van fer amb la trilogia protagonitzada per Fabio Montale (Total Khéops, Chourmo i Solea). Tal vegada sigui cosa meva, que preferesc els que miren l’horitzó des de les penyes costaneres de Marsella amb una botella de vi barat, que els policies. I fins aquí, perquè, com diria en Félix, m’estimo més no parlar-ne més.
Títol: El sol dels moribunds
Autor: Jean-Claude Izzo
Traducció: Albert Pejó
Editorial: Crims.cat
Pàgines: 263
Data de publicació: maig de 2026
Comentarios
Publicar un comentario