Travessa el buit, d’Andreu Grau, és una d’aquelles novel·les que arriben amb una etiqueta que pesa: XXXIII Premi Ferran Canyameres de novel·la d’intriga 2024.
Però el més interessant és que, un cop hi entres, t’adones que el llibre juga a una altra lliga: utilitza el gènere negre com a excusa per fer una mirada molt més ampla a la precarietat moral i emocional del segle XXI.
En un futur pròxim, un assassí a sou recorre grans ciutats, suburbis, deserts i habitacions d’hotel a la recerca de les seves víctimes. No sap ben bé per què han estat escollides ni per a quina organització treballa; només sap que té una feina a fer, i la fa.
Aquest punt de partida, que en altres mans podria derivar en un thriller més o menys convencional, Grau el converteix en una travessa literal i metafòrica d’un món globalitzat on la mort és rerefons constant i la identitat, una construcció fràgil que es va esquerdant a cada pàgina.
La novel·la està narrada en primera persona per aquest assassí solitari, i aquí hi ha un dels grans encerts del llibre. La veu del protagonista combina el cinisme del hard-boiled amb una veta existencialista molt marcada: es pregunta qui és ell, però també qui som “nosaltres”, què hem esdevingut com a societat.
El resultat és una mena de monòleg interior que va filtrant l’acció, de manera que cada mort, cada desplaçament, cada trobada a l’habitació d’un hotel anònim s’impregna d’una sensació de buit i desconcert que dona títol al llibre.
Un dels aspectes més potents del text és el tractament dels espais. Les “grans megàpolis, suburbis, deserts i habitacions d’hotel” que es repeteixen a la sinopsi no són només decorat; són, gairebé, personatges.
Grau construeix un paisatge despersonalitzat, on tot sembla intercanviable. Aquesta deslocalització reforça la idea d’un món globalitzat on la violència circula amb la mateixa naturalitat que els capitals i les dades. El lector no sap exactament on és, i aquest “no saber” es converteix en una experiència compartida amb el narrador.
Ara bé, el llibre no es queda en la fredor del diagnòstic. Hi ha una altra capa, més íntima: Travessa el buit és també una història sobre la memòria, el record i la nostàlgia d’un passat extingit, sobre l’acceptació del destí i, sorprenentment, sobre l’amor per la vida.
Aquest contrast entre el paisatge moralment devastat i la necessitat obstinada de trobar-hi encara algun sentit (una relació, un gest, un record que valgui la pena) és el que dona gruix emocional a la novel·la. Quan el protagonista es mira enrere, no és només un sicari fent balanç: és un individu qualsevol que intenta entendre com ha arribat fins aquí.
Pel que fa a l’estil, Grau escriu amb una prosa clara però carregada de subtext. No és d’aquelles novel·les que busquen lluïments lírics a cada paràgraf; al contrari, hi ha una certa contenció que afavoreix el ritme i, alhora, deixa espai perquè el lector ompli els silencis. Quan apareix la ironia (que hi apareix sovint) ho fa com una defensa davant del desgast, no com un acudit fàcil. Aquesta mescla d’ironia i nostàlgia, es percep perfectament en el to general del llibre.
Com a novel·la d’intriga, Travessa el buit funciona? Sí, però ho fa a la seva manera. No és una obra pensada per anar encadenant cliffhangers cada capítol, ni per fer malabars amb girs sorprenents. L’interès no se centra tant en el “qui” o el “com” dels crims, sinó en el “per què” i, sobretot, en què vol dir continuar vivint i treballant en un sistema on la violència s’ha normalitzat fins a fer-se invisible. Alguns lectors que busquin una trama molt mecànica, plena de pistes i resolucions, poden trobar-hi un punt de frustració: la novel·la prefereix la deriva reflexiva.
Això no vol dir que no hi hagi acció. Hi és, i ben dosificada. Però cada escena funcional (un encàrrec, una persecució, un desplaçament) serveix també com a excusa per aprofundir en l’estat interior del protagonista. Això converteix el llibre en una mena d’híbrid entre el thriller futurista i la novel·la existencial, més a prop d’un hard-boiled metafísic que no pas d’un policíac clàssic. No és casual que, des de l’editorial, s’hagi destacat la figura d’un “assassí existencialista” com a ganxo de presentació.
Entre els punts més discutibles (que també en té, i és bo que en tingui) hi ha el fet que aquesta aposta per la introspecció pot generar una certa sensació de repetició en algun tram central. El narrador es mou, reflexiona, torna a moure’s i torna a reflexionar, i hi ha lectors que potser haurien agraït algun cop de timó més radical.
Tot i això, la sensació global és que Grau sap perfectament quin tipus de novel·la vol escriure i no es deixa arrossegar per l’exigència d’un entreteniment fàcil. Travessa el buit és prou breu per llegir-se amb fluïdesa, però prou densa per quedar ressonant una bona estona al cap. És d’aquelles lectures que, més que tancar-se amb un “misteri resolt”, es tanquen amb una incomoditat tranquil·la: la de reconèixer en aquest sicari desorientat una part molt humana, massa humana, de nosaltres mateixos.
En resum, Travessa el buit és una aposta valenta dins la novel·la negra catalana actual: combina gènere i reflexió, acció i introspecció, en un equilibri delicat que no sempre serà del gust de tothom, però que justament per això val la pena. És una travessa incòmoda, plena de silencis, però rarament buida. El buit, aquí, és el que intentem travessar cada dia. I això, en un llibre d’intriga, no és poca cosa.
Títol: Travessa el buit
Autor: Andreu Grau
Editorial: Pagès editors
Pàgines: 216
Data de publicació: febrer 2025
Comentarios
Publicar un comentario