NO HI HA PITJOR FÚRIA A L'INFERN - Charles Williams

Hi ha novel·les que entren suaument, com qui no vol la cosa, i quan te n’adones ja t’han agafat pel coll. No hi ha pitjor fúria a l’infern, de Charles Williams, és exactament aquest tipus de llibre: no crida, no fa focs artificials, no necessita cops d’efecte. Simplement s’asseu davant teu, encén un cigarret imaginari i comença a explicar-te una història amb una naturalitat tan convincent que quan mires el rellotge ja és massa tard. I sí, tot apunta que acabarà malament, però quin gust dona veure com s’hi arriba.

Williams situa l’acció en un poble petit de Texas, Lander, un d’aquells llocs on la calor no és només una qüestió meteorològica, sinó un estat d’ànim. Tot és lent, dens, enganxós. Les converses s’arrosseguen, les mirades pesen més del compte i les decisions equivocades semblen, curiosament, les més lògiques. En aquest escenari hi arriba Harry Madox, narrador i protagonista, un home amb més ambició que escrúpols i amb una habilitat notable per justificar qualsevol pas en fals. No és un malvat de manual, però tampoc un innocent: és algú que ha après que, en segons quins llocs, s'ha de sobreviure a base de trampes.

Madox aconsegueix feina venent cotxes de segona mà, un detall que no és gens casual. Williams sap molt bé què fa quan col·loca el seu personatge en un negoci basat en l’aparença, la persuasió i la veritat a mitges. Vendre cotxes és, aquí, gairebé una declaració de principis: tot es pot maquillar, tot es pot negociar, tot pot semblar millor del que és… almenys durant una estona. I és en aquest ambient on apareixen les dues grans temptacions del relat: una dona que ho altera tot i la idea que hi ha diners fàcils esperant algú prou decidit per agafar-los.

La gràcia del llibre és que Williams no corre. Deixa que Madox s’expliqui, que s’emboliqui amb les seves pròpies paraules, que et convenci que potser aquesta vegada sortirà bé. La veu narrativa és un dels grans punts forts de la novel·la: irònica, segura d’ella mateixa, lleugerament fatxenda, però també prou intel·ligent per deixar entreveure esquerdes. Madox no s’excusa davant del lector; simplement exposa els fets com si fossin inevitables, com si ell només estigués seguint el corrent. I aquí és on el lector s’hi enganxa: perquè tots hem pensat alguna vegada que només fèiem “un petit pas més”.

Pel que fa als personatges femenins, Williams juga amb els rols clàssics, però sense convertir-los en caricatura. Dolores Harshaw, la dona del seu cap, no és només una presència seductora: és una força desestabilitzadora en un entorn que viu de mantenir les aparences. No és tant el que fa com el que provoca. Al seu voltant, tothom perd una mica el nord, i això diu més dels homes que la miren que no pas d’ella mateixa. En paral·lel, la figura de la noia jove, Gloria Harper, funciona com un mirall incòmode: en aquest món, la innocència no protegeix, exposa.

Publicada originalment el 1953, la novel·la manté una vigència sorprenent. Potser perquè el que explica no va de modes ni d’èpoques, sinó de mecanismes humans molt bàsics: el desig, la cobdícia, la necessitat de sentir-se més llest que els altres. Williams no jutja; observa. I ho fa amb una prosa seca, efectiva, sense floritures innecessàries, però amb una precisió quirúrgica a l’hora de descriure com una decisió aparentment petita pot desencadenar un desastre majúscul.

L’edició en català que publica Clandestina dins la col·lecció crims.cat, amb traducció de Teresa Solana, és una autèntica alegria. El text flueix amb naturalitat, conserva el ritme original i sap mantenir aquell to mig cínic, mig confessional que fa tan creïble la veu de Madox. No sona encarcarat ni distant; sona viu, actual, com si la història pogués estar passant perfectament avui mateix, amb aire condicionat en lloc de ventiladors i cotxes una mica més moderns.

Al final, No hi ha pitjor fúria a l’infern no és només una molt bona novel·la negra clàssica; és també un retrat incòmode de com ens expliquem les nostres pròpies decisions. De com transformem l’ambició en necessitat i la necessitat en excusa. És un llibre que et fa avançar amb un somriure còmplice, fins que arriba el moment en què t’adones que ja no hi ha marxa enrere. I llavors, és clar, ja només queda gaudir de la caiguda.

Un d’aquells llibres ideals per llegir amb una cervesa a prop, sabent que el final no serà feliç… però sí memorable. I això, al cap i a la fi, també és literatura de la bona.

Jose Núñez

Títol: No hi ha pitjor fúria a l'infern

Autor: Charles Williams

Editorial: Clandestina - Crims.cat

Pàgines: 325

Data de publicació: novembre 2025