 |
Hi ha llibres que s’obren amb un cafè tranquil i llibres que reclamen una birra ben freda, una cadira còmoda i la disposició d’acceptar que sortiràs una mica tocat. Malesànimes, de Sebastià Bennasar, pertany clarament al segon grup. No és una novel·la que et demani permís: entra, et sacseja i et deixa mirant el paisatge amb cara de “què collons acabo de llegir?”. I això, en novel·la negra, sol ser una molt bona notícia.
Bennasar ens porta a la Catalunya interior, lluny de postals bucòliques i molt a prop d’aquell rerepaís on tothom es coneix, però ningú diu tota la veritat. Un poble petit, 1.280 habitants (picada d'ullet), una capital comarcal a tocar i una gran timba que ho pot canviar tot. Aquí no hi ha policies brillants ni detectius amb gabardina: hi ha cinc homes (els autodenominats Malesànimes) que es mouen entre la lleialtat, els diners fàcils i la violència com qui es mou per casa. I ja sabem que, quan algú es mou massa còmode en la foscor, alguna cosa acaba petant.
Una de les grans virtuts de la novel·la és que Bennasar no idealitza absolutament res. Ni els personatges, ni el món rural, ni tan sols el crim. Aquí no hi ha glamour: hi ha fang, errors, males decisions i un reguitzell de conseqüències que pesen com una ressaca mal curada. Els protagonistes (amb sobrenoms tan poc subtils com Senglar, Mamelles Grans, John Wayne, Landrover o Hòstiasencera) són tot menys caricatures. Són homes ferits, contradictoris, sovint desagradables, però terriblement humans. I aquest és, potser, el cop més fort del llibre: malgrat tot, els entens. O pitjor encara, a estones fins i tot els comprens.
Malesànimes funciona com un western de neu: silencis tensos, mirades que amaguen més del que diuen i una violència que pot esclatar en qualsevol moment. Però no és només una història d’acció o una successió de cops d’efecte. Bennasar sap perfectament que el que enganxa no és només el tret, sinó el dit que prem el gallet. El perquè. La por, l’orgull, la necessitat de sentir-se algú en un món que t’ha anat arraconant. Aquí la novel·la negra fa el que millor sap fer quan està ben escrita: parlar-nos de nosaltres mateixos sense necessitat de donar lliçons.
L’estil és sec, directe, sense floritures innecessàries. Bennasar escriu com qui sap exactament què vol explicar i no perd el temps fent equilibris estètics per quedar bé. El ritme és àgil, però no precipitat; hi ha temps per a la tensió, però també per a la reflexió. I, sobretot, hi ha una atmosfera molt ben construïda: acabes sentint l’olor del bar, el fred del carrer, el pes del silenci en un poble on tothom observa i ningú oblida.
I després hi ha l’humor. Un humor negre, sovint incòmode, que apareix quan menys t’ho esperes i que serveix per rebaixar la tensió just abans de tornar-la a apujar. No és un humor de riallada fàcil, sinó d’aquells que et fan somriure mentre penses “això és terrible… però és brillant”. Aquesta ironia constant és una de les marques de la casa i un dels elements que fan que Malesànimes no sigui una novel·la negra més a la pila, sinó una que destaca i es recorda.
També cal destacar el retrat social que s’amaga sota la trama. Bennasar parla de diners fàcils, de corrupció, de comunitats petites on les lleis no escrites pesen tant o més que les oficials. Però ho fa sense moralismes ni discursos explícits. Simplement mostra. I quan algú sap mostrar tan bé, el lector ja fa la resta de la feina.
En definitiva, Malesànimes és una novel·la que no busca agradar a tothom, i potser per això funciona tan bé. És dura, honesta i escrita amb una veu pròpia que no demana permís ni disculpes. Ideal per a lectors de novel·la negra que ja n’han llegit molta i volen alguna cosa amb mala llet, però també amb ànima. D’aquelles lectures que, quan tanques el llibre, et fan demanar una altra birra… i quedar-te pensant una estona en silenci.
Perquè sí, hi ha llibres que s’acaben. I després hi ha llibres que es queden. Malesànimes és clarament dels segons.
Títol: Malesànimes
Autor: Sebastià Bennasar
Editorial: Delicte
Pàgines: 202
Data de publicació: octubre 2025
Comentarios
Publicar un comentario