 |
Hi ha novel·les històriques que tenen la bona educació de no donar-te una classe magistral mentre intentes passar-t’ho bé. Una veritat i unes quantes mentides, de Jaume Albert Ollé, és una d'aquestes.
Publicada per Edicions Xandri el 2024, la novel·la ens planta a la Barcelona de la tardor de 1944. Franco ja ha guanyat la seva guerra, Europa encara està acabant de destrossar-se amb la seva i, encara que Espanya oficialment no participa en el conflicte mundial, per sota la taula hi ha més moviment que en una timba. Espies, policies, militars, agents estrangers, paramilitars i xarxes d’evasió es mouen per una ciutat on gairebé tothom amaga alguna cosa.
Enmig d’aquest fang apareix el capità Felipe Alcaraz, membre del servei d’informació de l’Alt Estat Major i home al servei del règim, enviat a Barcelona per investigar la mort d’un company d’armes, una desaparició i, sobretot, recuperar uns documents confidencials que seria millor que no acabessin segons en quines mans. I fins aquí explicaré.
Una de les coses que més m’han agradat és precisament Alcaraz. Jaume Albert Ollé podia haver agafat el camí fàcil i construir el típic franquista de mandíbula quadrada, mala hòstia i discurs de NO-DO. Però decideix complicar-li una mica més la vida al lector. Alcaraz forma part del bàndol vencedor i treballa per al règim, sí, però això no significa que combregui amb tot el que veu. El mateix autor l’ha definit com un personatge que critica determinats aspectes del franquisme des de dins. I aquí la novel·la guanya punts.
Perquè el noir funciona millor quan ens treuen les etiquetes de “bo” i “dolent” de davant dels nassos i ens obliguen a mirar els personatges una mica més de prop.
Aquí hi ha dolents que són molt dolents, d’altres que potser no ho són tant i gent que, segons des d’on la miris, pot ocupar dues caselles diferents al mateix temps. Les lleialtats són fràgils, les informacions tenen preu i una veritat pot ser considerablement més perillosa que una mentida. Per alguna cosa el llibre es diu com es diu.
Ollé juga bé aquesta carta. La informació circula, els interessos xoquen i el lector ha d’anar decidint fins a quin punt es pot creure allò que li posen davant. No estem davant d’una novel·la d’espionatge carregada d’artefactes impossibles i persecucions hollywoodianes. Això és espionatge de la vella escola: informació, documents, contactes, despatxos, sospites, dobles intencions i persones que saben que parlar una mica més del compte et pot costar molt car. I jo això ho compro.
Però si hi ha una cosa que dona força a Una veritat i unes quantes mentides és Barcelona. No la Barcelona de postal. La Barcelona grisa de la postguerra.
Una ciutat sotmesa a una dictadura, però al mateix temps convertida en terreny de joc per als serveis d’intel·ligència de diferents potències mentre la Segona Guerra Mundial s’acostava al seu desenllaç. L’Hotel Ritz, per exemple, apareix vinculat a la trama com un dels punts de trobada on els agents intercanvien informació.
I després hi ha l’altra Barcelona. La de Via Laietana. La que fa menys gràcia. La Prefectura Superior de Policia s’hi havia instal·lat el 1941 i l’edifici es convertiria en un dels principals centres de repressió política franquista a Catalunya, amb detencions, interrogatoris, maltractaments i tortures contra els opositors al règim.
També hi són presents les xarxes d’evasió que travessaven els Pirineus. I això tampoc és una invenció convenient de l’autor. Durant la Segona Guerra Mundial van existir xarxes vinculades als serveis aliats que, amb l’ajuda de gent del territori, exiliats i opositors al franquisme, ajudaven refugiats, militars i jueus a travessar clandestinament la frontera i, en alguns casos, arribar fins a Barcelona.
Aquest és probablement un dels grans encerts del llibre: la documentació hi és, però no t’ofega.
Ollé fa servir la Història per alimentar la novel·la en lloc de fer servir la novel·la com una excusa per demostrar-nos tot el que ha investigat.
Amb 236 pàgines, Ollé no necessita construir un totxo de sis-centes pàgines per donar sensació de complexitat. La novel·la té voluntat d’entreteniment i es nota. Hi ha intriga, investigació, espionatge i un rerefons històric prou potent perquè el lector tingui sempre la sensació que darrere del conflicte particular dels personatges hi ha alguna cosa molt més gran movent els fils.
Potser qui busqui una novel·la negra especialment salvatge, carregada de violència explícita o amb l’asfalt enganxat a les soles trobarà aquí una altra mena de bèstia. Això tira més cap a l’espionatge clàssic i el thriller històric que cap al hardboiled pur i dur. Però precisament aquí resideix bona part del seu encant. No tot han de ser detectius alcoholitzats rebent hòsties en un carreró. Encara que, evidentment, des d’Entre Llibres i Birres mai direm que això ens molesta gaire.
Jaume Albert Ollé ja havia transitat per la novel·la de base històrica amb Els llops sempre tornen, Xiula la mort i Mentre duri la flama, abans d’endinsar-se de ple en el terreny negre i d’espionatge amb L’home de Praga. Aquí sembla reunir bé aquests dos camins: la seva mirada cap al passat i el gust pels mecanismes del gènere negre.
El resultat és una novel·la d’espies clàssica, àgil i ben ambientada, però també una història sobre una cosa molt més universal: qui controla la informació controla bona part de la partida.
La veritat existeix. El problema és arribar-hi. Perquè entremig sempre hi haurà algú disposat a explicar-nos unes quantes mentides.
Una lectura molt recomanable per als amants del noir històric, les històries d’espionatge i aquella Barcelona fosca on tothom semblava tenir alguna cosa per ocultar.
Títol: Una veritat i unes quantes mentides
Autor: Jaume Albert Ollé Manuel
Editorial: Edicions Xandri
Pàgines: 236
Data de publicació: 2024
Comentarios
Publicar un comentario